Jugadora des de fa més de 10 anys, entrenadora des d’en fa tan sols un. Mònica Ausàs és una noia alegre, lluitadora i compromesa amb el món de l’esport. Amb tan sols 26 anys ha debutat en equips d’èlit tant de Divisió d’Honor com de Divisió D’Honor Plata. Avui ens trobem amb ella per endinsar-nos una mica en la seva vida més personal, sense deixar de banda la seva faceta professional.
Quants anys fa que jugues a handbol? Amb quins equips has jugat?
Vaig començar a l’aleví de segon any, osigui que fa uns tretze o catorze anys. Vaig començar a jugar a les Franqueses, llavors vaig marxar cap a Granollers; després al 2011 vaig marxar cap a León, vaig estar dos anys allà; a Alcobendas quatre anys; a Bera Bera i llavors ja cap aquí, amb la Roca un altre cop.
Per què vas decidir jugar?
Vaig començar a jugar a handbol perquè el meu germà hi jugava, era porter osigui que tampoc té res a veure amb el que he fet jo. Però vaig començar perquè la meva mare m’obligava a fer un esport i vaig triar l’handbol perquè era el que feia el meu germà gran.
A més de ser jugadora, també ets entrenadora. Quan vas decidir ser entrenadora? Quan vas començar a ser-ho?
He començat aquest any a ser entrenadora i crec que ho vaig decidir en el moment en que vaig ser conscient que finalitzava la meva etapa com a jugadora professional. Han sigut molts anys dedicats a aquest esport, després de tants anys dedicant-me a l’handbol, set anys única i exclusivament dedicant-me a això, penso que el fet de ser entrenadora em permet seguir vinculada a l’handbol.
Quina diferència hi ha entre ser entrenadora i ser jugadora?
Doncs crec que al final, la responsabilitat que tens com a jugadora, o la pressió que pots sentir és més a nivell individual, per molt que el que tu facis influeixi a l’equip. En canvi, al ser entrenadora, això repercuteix molt més sobre totes les persones de l’equip. En el meu cas, sento més pressió sent entrenadora que com a jugadora.
Tens plantejat deixar de jugar per dedicar-te només a entrenar?
De cara a l’any que ve, he pres la decisió de deixar tant de jugar com d’entrenar. Tot i que tinc clar que ho trobaré a faltar, tinc intenció de centrar-me en la part professional i necessito temps i dedicació per aconseguir els objectius que em proposi.
Com gestiones entrenar al Lliga i després competir com a jugadora contra l’equip que tu entrenes?
Em fa il·lusió. Però serà complicat perquè al final les entreno cada dia però ho he decidit jo. Podia triar si fer una cosa o l’altra i he triat això perquè crec que serà “guai” per totes, i veure les coses des de l’altra part com a entrenadora.
Creus que teniu opcions a guanyar la copa amb el Plata?
Si, crec que tenim opcions de guanyar la Copa amb el Plata. Sóc de les que pensa que el primer pas per aconseguir alguna cosa, és creure que és possible.
Creus que el Lliga podria guanyar al Plata?
Tinc el cor una mica partit, però tot pot passar. Considero que en aquestes competicions és igual de quina lliga vinguis; qualsevol equip pot emportar-se la victoria.
Quina és la situació més difícil que has viscut com a entrenadora?
No ho situaria només en un punt, sinó que és una situació que es repeteix al llarg de la temporada. Per mi, el més complicat, és el fet de veure que les decisions que jo prengui afectin emocionalment a les persones que tu entrenes, al cap i a la fi, són les teves jugadores.
Quin és el moment més especial que has viscut com a jugadora? I el pitjor?
El moment més especial va ser el dia que vam guanyar la Lliga amb el Bera Bera a San Sebastián l’any passat. I el pitjor va ser el moment en què vaig ser conscient que ja no tornaria a ser la mateixa després de l’operació de l’espatlla.
ROC&BOL 